Acceptar la realitat que ens toca viure no implica que ens agradi, ni que estiguem d’acord amb allò que vivim.
Acceptem el que ens passa, senzillament perquè està en la nostra vida, ja és una realitat.
Quan acceptem deixem de lluitar, de fer resistència i ens podem centrar en mirar de quina manera podem gestionar allò que ens està passant i ens fa dolor.
Quan acceptem, el dolor es manté però sí que eliminem el patiment. El dolor és un mecanisme que serveix al cos per gestionar-se en moments de crisi. El patiment és fruit de l’activitat mental, de les nostres creences.
Des de l’acceptació connectem amb el que som, amb la nostra essència. Podem sentir les emocions, que tot i ser doloroses, es posen en marxa com a mecanisme de protecció i com a presa de consciència de què alguna cosa de nosaltres necessitem canviar.
Viure la vida, acceptant el que ens passa en cada moment ens duu a estar molt presents en l’ara. I només en el present i en l’ara podem modificar i gestionar la realitat i les emocions.
Si acceptem aprenem també, de retruc, a confiar en la vida. Podem confiar que allò que ens està passant i no ens agrada, tot i no entendre per què ens passa, té un sentit en la nostra trajectòria vital. Ens fa connectar amb una altra dimensió més gran del que som. És entendre que la nostra existència va lligada a la dels altres i que el que realment dóna sentit a la vida és ser, senzillament ser i saber estar en el que ens toca viure cada instant.
